Festes de maig a Poblenou

La Víbria del Poblenou, cremant a les festes de maig passades

Aquesta setmana, a Poblenou, es realitzaran les Festes de Maig, o també l’anomenada Flor de Maig, en què totes les entitats del barri surten al carrer i postren les seves habilitats culturals. De fet, aquesta iniciativa sorgeix de la Colla del Drac del Poblenou, amb una àmplia activitat al barri.

El barri del Poblenou acull, cada any, un conjunt d’actes festius que evidencien l’establiment definitiu del bon temps i que també és sinònim del procés de creixement que realitza la imatgeria festiva local i la mainada del barri. De fet, la festa dóna continuïtat a l'antiga "Festa de les Flors", una fira de parades de flors que es va començar a realitzar a partir del 1979, organitzada per l'Ateneu Popular La Flor de Maig. En l'actualitat, tot i que en algunes parades encara es venen flors, s'ha convertit en una gran fira d'entitats del barri i artesans d'oficis diversos que es desenvolupa tot al llarg de la Rambla del Poblenou.

De fet, en el marc de les festes tradicionals de Catalunya les festes de maig del Poblenou no deixen de ser una mena de festa major petita però, per a la Colla del Drac del barri, tenen un caràcter molt gran. La colla, cada vegada que estrena un element de la imatgeria festiva, ho fa al mes de maig i, a poder ser, en un dia proper a la data de naixement del drac del Poblenou, la primera i més emblemàtica de les figures festives d'aquest barri de Barcelona. L'Estarrufat, nom amb què es coneix popularment al Drac del Poblenou, va néixer un 18 de maig de 1985, en el marc de la recuperació cívica de festes populars que tingué lloc després de la mort del dictador.

La celebració gira a l'entorn de les bèsties fantàstiques del barri, l’Estarrufat i el seu fill Estarrufadet, portat per nens i nenes; la Víbria del Poblenou, nascuda l’any 1992 -la primera víbria recuperada a la ciutat de Barcelona; els cap-grossos i els Gegants del Poblenou, en Bernat i la Maria i el gegantó “Lloro del 36”, que duu una gorra de tramviaire i que evoca el lloro real que durant molts anys va estar a l'entrada de la botiga "La Licorera del Taulat" just davant del final de la línia 36 de tramvies. Les festes comencen divendres i entre les seves activitats més consolidades hi ha un cercavila de torxes que obre el correfoc de dissabte a la nit. Els actes d’aniversari propiament dits tenen lloc diumenge al matí, amb una cercavila d'aniversari, l'entrega de xumets a la Víbria i la rifa del pastís del drac i la víbria.

Curiositats sobre el "Lloro del 36"

La història explica que el lloro real duia una gorra de tramviaire i, durant molts anys, va estar a l'entrada de la botiga "La Licorera del Taulat", just davant del final de la línia 36 de tramvies. De tant escoltar el xiulet de sortida dels trens, el lloro va aprendre a imitar-ne el so tant bé que donava la sortida als convois pel seu compte. Aquesta habilitat va ser la seva sentència ja que van obligar-lo a romandre a l'interior de la botiga per evitar possibles desgràcies. A més de xiular tramvies, el lloro, que va viure 60 anys, també eztivava cada cop que entrava algú a la botiga, un sorollós "Borrrrraaatxo" si era mascle i un "Guaaaaaapa", si era femella.

L’entrega de xumets

L'entrega de xumets és un acte que va néixer espontàniament l'any 1994. Aquell any la Víbriala Víbria. Des d'aleshores, tots aquells nens i nenes del barri que s'han fet grans porten els seus xumets a la Víbria com a símbol de maduresa. Aquest acte és correspost amb una ballada de la Víbria, al so de la Ballada acomplia dos anys, igual que altres nens del barri. Un d'aquests nens va fer una promesa d'amor: va dir que quan es fes gran donaria el seu xumet a dels Marrecs, composada expressament per a aquesta cerimònia ritual en què la mainada escenifica un canvi en el seu procés de creixement.

L'adjectiu bloguer

Contrablog.

Aquest és l'adjectiu que otorgo al meu blog.

Per què? Perquè és innatament contradictori. Perquè neix, però no vol allargar massa la seva vida. Perquè vol conèixer, però no per massa temps. Perquè les coses, no cal que durin molt.

Perquè, com diu la dita popular..

Lo bueno, si es breve, dos veces bueno.

No sé si és el cas d'aquest blog, però que serà fugisser, segur.

Un poble en perill d'extinció

Casualment, en una assignatura de lliure elecció a Veterinària, ens van fer triar un treball a realitzar per final de curs. Els awà. Quan vam decidir-ho, no sabíem gairebé res d'aquesta comunitat indígena, i ara, gairebé, hi estem plenament ficades.

Us en deixo una petita mostra, perquè són dignes de protegir de la suposada "civilització europea".

Els awà són un dels dos únics pobles indígenes autènticament nòmades de caçadors recol·lectors de Brasil. En total el formen pocs centenars de persones. De fet, uns 60 awà no han tingut contacte amb forans. A hores d’ara, aquests indígenes aïllats s’enfronten a l’aniquilació del seu poble. Encara que la majoria habita en reserves legalment reconegudes, els awà es veuen amenaçats, cada vegada més, per fusters5, colons i terratinents que envaeixen la seva terra i destrueixen la seva selva.

Concretament, els awà van des dels petits grups familiars que viuen en els últims
fragments de selva de Maranaho, que disminueix ràpidament, fora dels territoris legalment reconeguts, als aproximadament 40 individus que habiten la reserva de Araribóia. Els awà cacen, pesquen i recol·lecten aliment del bosc com fruits secs i fruites. Aquells que són nòmades viuen amb gran mobilitat, en grups autosuficients de no més de 20 o 30 persones. A mesura que es traslladen, mantenen enceses les brases de les seves fogueres, amb les que prenen de nou el foc al arribar al seu destí.

Survival International, la seva solució.

Projectes alternatius

Des de fa temps, va sorgir la iniciativa de crear un espai on es fessin xerrades a la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB), al marge de la institució. Aquest projecte va néixer arran de la ocupació de la facultat durant el novembre de 2008, on diversos estudiants van veure necessària una formació alternativa. S'anomena Maièutika, i ha dut a terme diversos cicles fins a dia d'avui.

A més, aquest mes de maig ha nascut una altra proposta: C.Crítik, un cinefòrum amb la voluntat de reflexionar a través del cinema i el documentalisme crític i crear un espai de debat entre els i les estudiants. Aquest projecte, de fet, tan sols està de prova durant aquest mes, però possiblement segueixi durant el curs que ve.

Tant Maièutika com C.Crítik han intentat seguir la mateixa dinàmica i, de fet, van força lligats.

Qui tingui l'oportunitat d'anar en alguna xerrada o cinefòrum, que ho aprofiti.

Documentalisme

La cultura és, també, tot allò que aprenem. I podem aprendre gràcies a un infant, una persona gran o, fins i tot, podem aprendre gràcies a la natura.

Recomano enormement a tothom que es guardi dues hores del seu temps, i quan estigui preparat, es miri Zeitgeist, un documental apte i necessari per tothom qui no estigui satisfet amb el model de vida occidental actual.

Això sí. La primera part desmoralitza molt. I la segona, és força utòpica. Però no pas per això viable. Des que el vaig veure, no m'he pogut estar quieta. És com una bomba de rellotgeria.

Que no us exploti a les mans, doncs.

L'art dels Haikus

Haiku primaveral.

entre les fulles,
olor de mar que es desprèn
ben enllà de tu

(clicar a la imatge per veure el vídeo)

La Resposta

Fa justament un any vaig emprendre un vol cap a Berlín amb els meus companys de viatge, en aquell instant el primer cop que volàvem els tres junts. Teníem dos dubtes: si ens agradaria la ciutat, i si sabríem conviure.

Crec que no cal cap resposta, en dir que pocs mesos més tard vam agafar un tren per recórrer Els Balcans durant 20 dies. Però aquest no és el tema que avui ens porta aquí.

Pel que sí que cal resposta és er saber si ens va agradar. Penso que, tant per ells com per mi, el punt més fort de l'experiència berlinesa fou allà.

Heus aquí la resposta al títol del blog.

De fet, no vam anar-hi a parar casualment. El Gerard -un dels companys de viatge, a més de ser company de vida- havia llegit que per allà l'antic barri jueu existia un centre cultural okupat i autogestionat, però cap dels tres podia imaginar-se en quina mesura ens absorviria, i ens canviaria com a persones.

Tacheles. Kunsthaus Tacheles.

Kultur (cultura), Kunst (art). Art cultural.

--

El primer dia de classe de periodisme cultural, quan vaig saber que s'havia de fer un blog i, òbviament, posar-li un nom, automàticament vaig pensar en Tacheles. I vaig creure que hi havia de tenir alguna relació.

Penso que per entendre aquelles escales plenes de missatge, i totes aquelles plantes impregnades de significat has d'anar-hi i viure-ho. Sense ser-hi present, no pots comprendre què comporta. Però el que més em va captivar va ser aquella sala enorme, amb un sofà curiós i esperpèntic al davant d'una paret plena de dibuixos força curiosos. I, al costat, un mural enorme que pronunciava "Was ist Kunst?". Arrambat a ell, just a sota, una taula amb un llibre obert i un bolígraf. Dins, un munt de firmes i explicacions.

Ens vam quedar una estona pensatius, al sofà, intentant desxifrar què voldria dir aquell mural, perquè cap dels tres tenia gaire nocions d'alemany -per no dir nul·les!-. I, no sé com, vam relacionar el llibre amb la frase. Potser la resposta estava en totes aquelles firmes. I vaig llegir-me pàgines i pàgines, a voltes totes senceres, a voltes tan sols a parts perquè, majoritàriament, tot era en alemany.

Was ist Kunst?

Què és Art?

Una pregunta força complicada. Vam escriure-hi els tres. Jo, malauradament, no recordo què vaig posar. Però la sensació amb la que ens va deixar, ens va fer estar una bona estona els tres, asseguts en aquell sofà, parlant, divagant i observant els dibuixos que teníem davant.

Art és Tacheles. L'ambient que s'hi respira no l'he trobat enlloc més.

Per ambientar-vos un poc...

El Malecón, La Habana

Música..

Guantanamera

Chan-Chan

Sarandonga

Mi linda guajira

Saludo a Changó (con Khaled)

(totes són de Compay Segundo)

Pel·lícules..

HabanaBlues

Antes que anochezca

Buena Vista Social Club

Lectura..

Granma

Fidel Castro, la biografia

Otros escritores cubanos

Escribir en Cuba. Entrevistas con escritores cubanos

Habaneando

Fa dies se’ns va encomanar la labor de fer una entrada al blog, explicant algun viatge que haguessim realitzat, a mode de petita crònica. Doncs bé, si ho explico no és perquè em disposi a fer-ho, però sí que té relació amb l’actualització d’avui.

Un viatge, de normal, requereix certa preparació. Una preparación que pot ser més, o menys acurada, però que tant si és per anar de turista, com qualsevol altra cosa s’ha d’obtenir certs elements en compte. I, sabeu què? Jo estic en aquesta fase preparatòria. La fase que saps que marxaràs, però que encara no ho has assumit del tot.

Pròxima estació: Cuba.

Només queda un mes llarg per marxar.

No és una visita turística, ni tampoc una escapada per fugir de la rutina. Serà un intent per conèixer la gent d'aquesta illa tan sumament curiosa i sacsejada per la política i els conflictes econòmics. Tot i que un mes i mig no doni per conèixer-la tota, estic segura que, si més no, m'ajudarà una mica més a comprendre la societat que hi viu.

Aterrar a La Habana un 20 de juny, i deixar-nos dur fins el 30 de juliol. Abandonar Barcelona un dissabte, i viure intensament tots els racons de l'illa. Una motxilla de 40litres, quatre o cinc samarretes, dos pantalons, algun abric, una càmera i moltes ganes de conèixer m'acompanyaran fins a l'altre costat de l'Atlàntic.

Per canviar com crec que mai ho he fet.

Per culturitzar-me.

Per viure.

I per posar-me a la pell d'aquells que, avui, viuen sense acabar de viure.

(La portada de la guia de viatges LonelyPlanet, de Cuba)

Cultura?

La cultura poden ser tantes coses.. a la vegada, tot i res és cultura. La manera com et comportes a casa, què menges, la relació amb els teus pares, on vius, en quin entorn et mous.

Tot influeix, i és influenciat per la cultura.

És curiós intentar analitzar què és, i en el seu procés adonar-te que és gairebé impossible donar una bona definició. L'IEC diu:

cultura

f. 1 1 Acció de cultivar; l’efecte.

1 2 Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.

f. 2 1 Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.

2 2 cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.

Però el cert, és que no s'hauria de donar cap definició, perquè cultura és tot. I a cada lloc, la cultura és diferent. No n'hi ha una d'establerta per a tothom, i dues persones que visquin en el mateix lloc poden tenir un bagatge cultural enormement diferent. Cultura és tot allò que una persona visqui. Les experiències que experimenta. És aquesta la gràcia del mestissatge.

Saber agafar el que més t'agrada de cada lloc. Però tenir una part de tu que et ve donada.

Penso que la cultura és indefinible i a la vegada, el mot més definible de tots. Perquè cultura, és tot. Som tots. I tot allò que ens envolta.

Tacheles és cultura.

Homenatge a un crack

(Clicar a la imatge per conèixer la seva biografia)

El 8 de juny de 2009, al Palau Sant Jordi, es retrà un homenatge a l'humorista Pepe Rubianes.
Senzillament, una gran persona que ens va deixar massa aviat.

Rubianes somos todos.

Us deixo uns quants vídeos perquè en gaudiu.

La bogeria de no voler ser bojos

(clica a la imatge per veure el vídeo)

Tot intentant comprendre el món i lluitant perquè la societat ens comprengui, esdevenim folls.



I tot i així, seguim pensant que els bojos, són els altres.

La Colifata

Antiblog

I parlant parlant de la meva gran i bonica relació amb els blogs, mireu què m'he trobat!

Antiblog. És un blog que viu per criticar la idea de blog i bloguero.

En part, és una mica ridícul, perquè critiques quelcom que tu mateix estàs utilitzant, i a més, arriba un punt que ja no deus saber què dir. És l'exemple, suposo, del nostre amic anti-blog, perquè no escriu des de fa un any. Però també té la seva gràcia. Utilitzar un recurs per enriure-te'n. Així, segur que hi entraran, com a mínim per saber exactament de què coi va un blog anti-blog.

Us deixo amb algunes frases que m'han encuriosit:

Todo por otorgarse cierta legitimidad, por ser
reconocidos como interlocutores

No importa lo qué hagan ni cómo lo hagan sino que
cuenten contigo para contar cómo hacerlo

Es un ser muy huidizo, tímido, camaleónico, siempre
agazapado pero muy vivaz

He llegado a comprobar que la verdadera personalidad
de una persona a veces está en su comentarista que nada tiene que ver con la
fachada que lleva en la vida real

Per què?

No m'agraden els blogs.

I, sincerament..? Tampoc ho vull.

Crec que és una relació equiparable a "amor-odi". I dic crec, perquè encara no ho sé. Segons quins, m'encanten, em fascinen, per la fotografia, per com se l'han currat, pel text.. o potser per tot. D'altres, en canvi (i són la majoria), no els soporto. Aquestes entrades que parlen del teu jo, que amb un simple clic pots saber la vida sencera d'algú.. no m'agrada.

De fet.. n'he consultat molt pocs. M'agraden, però preferiria que no existissin. Que per què? I per què ho hauria d'explicar? Explicant-ho, estic participant de la seva expansió. Però no ens posarem primmirats, al capdavall, m'agrada fer reflexions a fons perdut. Sense saber fins on arribaran.

Entenc que viure a l'era d'internet -si es vol dir així- comporta que apareguin milers i milers d'idees noves en xarxa. I la idea de poder dirigir-te al món sencer online, és una bona idea. Però no m'hi sento identificada. M'agrada picar, una mica d'aquí i d'allà, però no consulto blogs amb assiduïtat. Si es tracta de blogs divulgatius, culturals, els deixo passar el llindar. Però la resta, ho tindrà difícil.

Prefereixo mil vegades fer aquestes reflexions davant d'un públic present que no pas parlar a un aire que no saps on va. Les tens allà, saps quina cara fan quan els parles, interactues. A mi, el fet de publicar el que penso, el que sento, o simplement el que vull a tort i a dret, no em dóna bon rollo.

Per què ha de saber, la gent, què m'agrada i què no? Què penso de política, de religió o simplement del temps que fa? M'agrada parlar-ne quan connecto amb l'"altre", i no parlar i esperar a saber la reacció. Si és que mai la saps.

Ara mateix, culturalment s'està imposant aquesta era online. I tenir un blog, és súper molón. T'obres a la gent. Et fas més sociable. Linkes webs i imatges, i ensenyes vídeos. I el més molón, és que et comentin. Perquè així és com descobreixes la teva popularitat. Com més blogs linkin la teva pàgina, millor. Et veurà més gent, i potser fins i tot hi entren! T'ho curres perquè el teu blog sigui el més original. Perquè si no, no tindràs gaires visites.

Però jo em pregunto.. si es vol ser més sociable, per què passar 5 minuts sol davant d'un ordinador enlloc d'anar a fer el got amb alguns col·legues? Perquè necessites que tothom sàpiga què penses, la gràcia no és també que et descobreixin i no donar-ho tot mastegat? Per què compta tant, entre nosaltres, la popularitat? Ets millor?

En fi, que..

No m'agraden els blogs.

I, sincerament..? Tampoc ho vull.

Tòpics, etiquetes i poca voluntat

De vegades convé esforçar-nos per a coses que, de normal, no els dedicaries ni un segon. Pensem que no van amb nosaltres, que és una pèrdua de temps, que s’allunya de la nostra visó. I de fet, sabem que sempre va bé conèixer altres coses, si més no per corroborar que no ens agrada.

No, no estic delirant! Tot té una explicació. Resulta que existeix una revista molt petita, anomenada Relats, que tracta qüestions socials i culturals amb l’objectiu de no deixar indiferents a les i els joves que viuen a Catalunya. Aquesta revista és cristiana però va dedicada a tothom, sense la intenció de “convertir” a ningú. Doncs bé, fa un mes Relats va organitzar una trobada de joves per analitzar el món en el qual vivim, saber com actuem davant la societat, com s’estructuren les relacions, perquè els joves que hi anessin poguessin repensar entre tots com “relaten la seva vida”, a quines coses donen importància i a quines altres no. Com a jove que sóc, a primera instància vaig pensar que no hi aniria perquè no sóc creient i no volia tornar a escoltar la típica cançoneta catòlica (en el sentit negatiu de la paraula) que “hem de seguir el camí de Jesús”.

Personalment, no tinc cap problema en què la gent cregui en Buda, Alà, Déu, l’univers o en ella mateixa. Penso que religió i església són conceptes totalment diferents, i que ser creient d’una religió no implica que donis suport a la institució que la “sustenta”. De fet, no em vull centrar ara en aquests conceptes –tot i que en qualsevol altre moment estaré encantada de fer-ne un tema de discussió-, però si ho he tret a la llum és per explicar que sóc una persona que ha viscut de prop el catolicisme, principalment per la fe de la meva família. En altres paraules, he viscut la religió i tinc la meva opinió al respecte, i si en el seu moment em va fer mandra aquesta trobada no va ser per la religió, sinó per l’església, per l’enfoc i les paraules que, de vegades, s’utilitza des d’aquesta.

Pensava que, tot i ser una revista dirigida a tots els i les joves, només hi aniria gent amb un determinat perfil. Però al final vaig decidir que s’havia de provar, potser m’enduia una sorpresa. I la veritat és que va ser així. Primer de tot, per la dinàmica que es va seguir. La jornada es va estructurar en 5 activitats, referents cada una en un àmbit diferent: l’entorn personal, l’entorn social, el coneixement, la natura i la reflexió. I cada activitat seguia una dinàmica diferent. En segon lloc, perquè qui ho va organitzar van ser joves, però sobretot per les conclusions que en vaig treure. Vaig tornar a casa amb una sensació diferent, d’aquelles de voler estar parlant durant hores, intercanviant opinions. Sovint posem etiquetes a la gent sense donar-los la possibilitat de canviar, o ens regim per tòpics quan nosaltres mateixos som els qui hi anem en contra. No dediquem el temps necessari a nosaltres, a tenir temps per poder pensar, per poder construir el nostre entorn tal i com el volem. Gairebé sempre tenim temps per tot menys per asseure’ns i llegir, escriure, pensar. Vivim en una societat que es té sobrevalorat fer moltes coses i no tenir temps per a res, com si fent més fossis més competitiu, més viable. Òbviament, cal fer coses i moure’s, però poques persones dediquen part del seu temps a mantenir converses de certa profunditat. La cultura està sent transformada per un producte que només es compra. I no, la cultura no és només una pel·lícula, som també nosaltres. Si les mateixes persones que viuen en aquella societat no s’enriqueixen culturalment, com volem que sigui la cultura del nostre país?

Aquestes i d’altres són les reflexions a les quals vaig arribar després d’aquesta trobada. I penso que va anar tant bé perquè tothom anava amb la mateixa disposició: participar i compartir. Sovint la por ens fa ser ignorants, i és el pitjor forat on podem caure perquè podem arribar a perdre’ns moltes coses interessants. Abans de dir que no a res, pensem perquè ho diem.

Les etiquetes han de servir per a poder construir-nos una estructura mental i no pas per tancar-nos portes.