Antiblog

I parlant parlant de la meva gran i bonica relació amb els blogs, mireu què m'he trobat!

Antiblog. És un blog que viu per criticar la idea de blog i bloguero.

En part, és una mica ridícul, perquè critiques quelcom que tu mateix estàs utilitzant, i a més, arriba un punt que ja no deus saber què dir. És l'exemple, suposo, del nostre amic anti-blog, perquè no escriu des de fa un any. Però també té la seva gràcia. Utilitzar un recurs per enriure-te'n. Així, segur que hi entraran, com a mínim per saber exactament de què coi va un blog anti-blog.

Us deixo amb algunes frases que m'han encuriosit:

Todo por otorgarse cierta legitimidad, por ser
reconocidos como interlocutores

No importa lo qué hagan ni cómo lo hagan sino que
cuenten contigo para contar cómo hacerlo

Es un ser muy huidizo, tímido, camaleónico, siempre
agazapado pero muy vivaz

He llegado a comprobar que la verdadera personalidad
de una persona a veces está en su comentarista que nada tiene que ver con la
fachada que lleva en la vida real

Per què?

No m'agraden els blogs.

I, sincerament..? Tampoc ho vull.

Crec que és una relació equiparable a "amor-odi". I dic crec, perquè encara no ho sé. Segons quins, m'encanten, em fascinen, per la fotografia, per com se l'han currat, pel text.. o potser per tot. D'altres, en canvi (i són la majoria), no els soporto. Aquestes entrades que parlen del teu jo, que amb un simple clic pots saber la vida sencera d'algú.. no m'agrada.

De fet.. n'he consultat molt pocs. M'agraden, però preferiria que no existissin. Que per què? I per què ho hauria d'explicar? Explicant-ho, estic participant de la seva expansió. Però no ens posarem primmirats, al capdavall, m'agrada fer reflexions a fons perdut. Sense saber fins on arribaran.

Entenc que viure a l'era d'internet -si es vol dir així- comporta que apareguin milers i milers d'idees noves en xarxa. I la idea de poder dirigir-te al món sencer online, és una bona idea. Però no m'hi sento identificada. M'agrada picar, una mica d'aquí i d'allà, però no consulto blogs amb assiduïtat. Si es tracta de blogs divulgatius, culturals, els deixo passar el llindar. Però la resta, ho tindrà difícil.

Prefereixo mil vegades fer aquestes reflexions davant d'un públic present que no pas parlar a un aire que no saps on va. Les tens allà, saps quina cara fan quan els parles, interactues. A mi, el fet de publicar el que penso, el que sento, o simplement el que vull a tort i a dret, no em dóna bon rollo.

Per què ha de saber, la gent, què m'agrada i què no? Què penso de política, de religió o simplement del temps que fa? M'agrada parlar-ne quan connecto amb l'"altre", i no parlar i esperar a saber la reacció. Si és que mai la saps.

Ara mateix, culturalment s'està imposant aquesta era online. I tenir un blog, és súper molón. T'obres a la gent. Et fas més sociable. Linkes webs i imatges, i ensenyes vídeos. I el més molón, és que et comentin. Perquè així és com descobreixes la teva popularitat. Com més blogs linkin la teva pàgina, millor. Et veurà més gent, i potser fins i tot hi entren! T'ho curres perquè el teu blog sigui el més original. Perquè si no, no tindràs gaires visites.

Però jo em pregunto.. si es vol ser més sociable, per què passar 5 minuts sol davant d'un ordinador enlloc d'anar a fer el got amb alguns col·legues? Perquè necessites que tothom sàpiga què penses, la gràcia no és també que et descobreixin i no donar-ho tot mastegat? Per què compta tant, entre nosaltres, la popularitat? Ets millor?

En fi, que..

No m'agraden els blogs.

I, sincerament..? Tampoc ho vull.

Tòpics, etiquetes i poca voluntat

De vegades convé esforçar-nos per a coses que, de normal, no els dedicaries ni un segon. Pensem que no van amb nosaltres, que és una pèrdua de temps, que s’allunya de la nostra visó. I de fet, sabem que sempre va bé conèixer altres coses, si més no per corroborar que no ens agrada.

No, no estic delirant! Tot té una explicació. Resulta que existeix una revista molt petita, anomenada Relats, que tracta qüestions socials i culturals amb l’objectiu de no deixar indiferents a les i els joves que viuen a Catalunya. Aquesta revista és cristiana però va dedicada a tothom, sense la intenció de “convertir” a ningú. Doncs bé, fa un mes Relats va organitzar una trobada de joves per analitzar el món en el qual vivim, saber com actuem davant la societat, com s’estructuren les relacions, perquè els joves que hi anessin poguessin repensar entre tots com “relaten la seva vida”, a quines coses donen importància i a quines altres no. Com a jove que sóc, a primera instància vaig pensar que no hi aniria perquè no sóc creient i no volia tornar a escoltar la típica cançoneta catòlica (en el sentit negatiu de la paraula) que “hem de seguir el camí de Jesús”.

Personalment, no tinc cap problema en què la gent cregui en Buda, Alà, Déu, l’univers o en ella mateixa. Penso que religió i església són conceptes totalment diferents, i que ser creient d’una religió no implica que donis suport a la institució que la “sustenta”. De fet, no em vull centrar ara en aquests conceptes –tot i que en qualsevol altre moment estaré encantada de fer-ne un tema de discussió-, però si ho he tret a la llum és per explicar que sóc una persona que ha viscut de prop el catolicisme, principalment per la fe de la meva família. En altres paraules, he viscut la religió i tinc la meva opinió al respecte, i si en el seu moment em va fer mandra aquesta trobada no va ser per la religió, sinó per l’església, per l’enfoc i les paraules que, de vegades, s’utilitza des d’aquesta.

Pensava que, tot i ser una revista dirigida a tots els i les joves, només hi aniria gent amb un determinat perfil. Però al final vaig decidir que s’havia de provar, potser m’enduia una sorpresa. I la veritat és que va ser així. Primer de tot, per la dinàmica que es va seguir. La jornada es va estructurar en 5 activitats, referents cada una en un àmbit diferent: l’entorn personal, l’entorn social, el coneixement, la natura i la reflexió. I cada activitat seguia una dinàmica diferent. En segon lloc, perquè qui ho va organitzar van ser joves, però sobretot per les conclusions que en vaig treure. Vaig tornar a casa amb una sensació diferent, d’aquelles de voler estar parlant durant hores, intercanviant opinions. Sovint posem etiquetes a la gent sense donar-los la possibilitat de canviar, o ens regim per tòpics quan nosaltres mateixos som els qui hi anem en contra. No dediquem el temps necessari a nosaltres, a tenir temps per poder pensar, per poder construir el nostre entorn tal i com el volem. Gairebé sempre tenim temps per tot menys per asseure’ns i llegir, escriure, pensar. Vivim en una societat que es té sobrevalorat fer moltes coses i no tenir temps per a res, com si fent més fossis més competitiu, més viable. Òbviament, cal fer coses i moure’s, però poques persones dediquen part del seu temps a mantenir converses de certa profunditat. La cultura està sent transformada per un producte que només es compra. I no, la cultura no és només una pel·lícula, som també nosaltres. Si les mateixes persones que viuen en aquella societat no s’enriqueixen culturalment, com volem que sigui la cultura del nostre país?

Aquestes i d’altres són les reflexions a les quals vaig arribar després d’aquesta trobada. I penso que va anar tant bé perquè tothom anava amb la mateixa disposició: participar i compartir. Sovint la por ens fa ser ignorants, i és el pitjor forat on podem caure perquè podem arribar a perdre’ns moltes coses interessants. Abans de dir que no a res, pensem perquè ho diem.

Les etiquetes han de servir per a poder construir-nos una estructura mental i no pas per tancar-nos portes.