La Víbria del Poblenou, cremant a les festes de maig passades
Aquesta setmana, a Poblenou, es realitzaran les Festes de Maig, o també l’anomenada Flor de Maig, en què totes les entitats del barri surten al carrer i postren les seves habilitats culturals. De fet, aquesta iniciativa sorgeix de la Colla del Drac del Poblenou, amb una àmplia activitat al barri.
El barri del Poblenou acull, cada any, un conjunt d’actes festius que evidencien l’establiment definitiu del bon temps i que també és sinònim del procés de creixement que realitza la imatgeria festiva local i la mainada del barri. De fet, la festa dóna continuïtat a l'antiga "Festa de les Flors", una fira de parades de flors que es va començar a realitzar a partir del 1979, organitzada per l'Ateneu Popular La Flor de Maig. En l'actualitat, tot i que en algunes parades encara es venen flors, s'ha convertit en una gran fira d'entitats del barri i artesans d'oficis diversos que es desenvolupa tot al llarg de la Rambla del Poblenou.
De fet, en el marc de les festes tradicionals de Catalunya les festes de maig del Poblenou no deixen de ser una mena de festa major petita però, per a la Colla del Drac del barri, tenen un caràcter molt gran. La colla, cada vegada que estrena un element de la imatgeria festiva, ho fa al mes de maig i, a poder ser, en un dia proper a la data de naixement del drac del Poblenou, la primera i més emblemàtica de les figures festives d'aquest barri de Barcelona. L'Estarrufat, nom amb què es coneix popularment al Drac del Poblenou, va néixer un 18 de maig de 1985, en el marc de la recuperació cívica de festes populars que tingué lloc després de la mort del dictador.
La celebració gira a l'entorn de les bèsties fantàstiques del barri, l’Estarrufat i el seu fill Estarrufadet, portat per nens i nenes; la Víbria del Poblenou, nascuda l’any 1992 -la primera víbria recuperada a la ciutat de Barcelona; els cap-grossos i els Gegants del Poblenou, en Bernat i la Maria i el gegantó “Lloro del 36”, que duu una gorra de tramviaire i que evoca el lloro real que durant molts anys va estar a l'entrada de la botiga "La Licorera del Taulat" just davant del final de la línia 36 de tramvies. Les festes comencen divendres i entre les seves activitats més consolidades hi ha un cercavila de torxes que obre el correfoc de dissabte a la nit. Els actes d’aniversari propiament dits tenen lloc diumenge al matí, amb una cercavila d'aniversari, l'entrega de xumets a la Víbria i la rifa del pastís del drac i la víbria.
Curiositats sobre el "Lloro del 36"
La història explica que el lloro real duia una gorra de tramviaire i, durant molts anys, va estar a l'entrada de la botiga "La Licorera del Taulat", just davant del final de la línia 36 de tramvies. De tant escoltar el xiulet de sortida dels trens, el lloro va aprendre a imitar-ne el so tant bé que donava la sortida als convois pel seu compte. Aquesta habilitat va ser la seva sentència ja que van obligar-lo a romandre a l'interior de la botiga per evitar possibles desgràcies. A més de xiular tramvies, el lloro, que va viure 60 anys, també eztivava cada cop que entrava algú a la botiga, un sorollós "Borrrrraaatxo" si era mascle i un "Guaaaaaapa", si era femella.
L’entrega de xumets
L'entrega de xumets és un acte que va néixer espontàniament l'any 1994. Aquell any la Víbriala Víbria. Des d'aleshores, tots aquells nens i nenes del barri que s'han fet grans porten els seus xumets a la Víbria com a símbol de maduresa. Aquest acte és correspost amb una ballada de la Víbria, al so de la Ballada acomplia dos anys, igual que altres nens del barri. Un d'aquests nens va fer una promesa d'amor: va dir que quan es fes gran donaria el seu xumet a dels Marrecs, composada expressament per a aquesta cerimònia ritual en què la mainada escenifica un canvi en el seu procés de creixement.
Per què? Perquè és innatament contradictori. Perquè neix, però no vol allargar massa la seva vida. Perquè vol conèixer, però no per massa temps. Perquè les coses, no cal que durin molt.
Perquè, com diu la dita popular..
Lo bueno, si es breve, dos veces bueno.
No sé si és el cas d'aquest blog, però que serà fugisser, segur.
Casualment, en una assignatura de lliure elecció a Veterinària, ens van fer triar un treball a realitzar per final de curs. Els awà. Quan vam decidir-ho, no sabíem gairebé res d'aquesta comunitat indígena, i ara, gairebé, hi estem plenament ficades.
Us en deixo una petita mostra, perquè són dignes de protegir de la suposada "civilització europea".
Els awà són un dels dos únics pobles indígenes autènticament nòmades de caçadors recol·lectors de Brasil. En total el formen pocs centenars de persones. De fet, uns 60 awà no han tingut contacte amb forans. A hores d’ara, aquests indígenes aïllats s’enfronten a l’aniquilació del seu poble. Encara que la majoria habita en reserves legalment reconegudes, els awà es veuen amenaçats, cada vegada més, per fusters5, colons i terratinents que envaeixen la seva terra i destrueixen la seva selva.
Concretament, els awà van des dels petits grups familiars que viuen en els últims fragments de selva de Maranaho, que disminueix ràpidament, fora dels territoris legalment reconeguts, als aproximadament 40 individus que habiten la reserva de Araribóia. Els awà cacen, pesquen i recol·lecten aliment del bosc com fruits secs i fruites. Aquells que són nòmades viuen amb gran mobilitat, en grups autosuficients de no més de 20 o 30 persones. A mesura que es traslladen, mantenen enceses les brases de les seves fogueres, amb les que prenen de nou el foc al arribar al seu destí.
Des de fa temps, va sorgir la iniciativa de crear un espai on es fessin xerrades a la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB), al marge de la institució. Aquest projecte va néixer arran de la ocupació de la facultat durant el novembre de 2008, on diversos estudiants van veure necessària una formació alternativa. S'anomena Maièutika, i ha dut a terme diversos cicles fins a dia d'avui.
A més, aquest mes de maig ha nascut una altra proposta: C.Crítik, un cinefòrum amb la voluntat de reflexionar a través del cinema i el documentalisme crític i crear un espai de debat entre els i les estudiants. Aquest projecte, de fet, tan sols està de prova durant aquest mes, però possiblement segueixi durant el curs que ve.
Tant Maièutika com C.Crítik han intentat seguir la mateixa dinàmica i, de fet, van força lligats.
Qui tingui l'oportunitat d'anar en alguna xerrada o cinefòrum, que ho aprofiti.
La cultura és, també, tot allò que aprenem. I podem aprendre gràcies a un infant, una persona gran o, fins i tot, podem aprendre gràcies a la natura.
Recomano enormement a tothom que es guardi dues hores del seu temps, i quan estigui preparat, es miri Zeitgeist, un documental apte i necessari per tothom qui no estigui satisfet amb el model de vida occidental actual.
Això sí. La primera part desmoralitza molt. I la segona, és força utòpica. Però no pas per això viable. Des que el vaig veure, no m'he pogut estar quieta. És com una bomba de rellotgeria.
Fa justament un any vaig emprendre un vol cap a Berlín amb els meus companys de viatge, en aquell instant el primer cop que volàvem els tres junts. Teníem dos dubtes: si ens agradaria la ciutat, i si sabríem conviure.
Crec que no cal cap resposta, en dir que pocs mesos més tard vam agafar un tren per recórrer Els Balcans durant 20 dies. Però aquest no és el tema que avui ens porta aquí.
Pel que sí que cal resposta és er saber si ens va agradar. Penso que, tant per ells com per mi, el punt més fort de l'experiència berlinesa fou allà.
Heus aquí laresposta al títol del blog.
De fet, no vam anar-hi a parar casualment. El Gerard -un dels companys de viatge, a més de ser company de vida- havia llegit que per allà l'antic barri jueu existia un centre cultural okupat i autogestionat, però cap dels tres podia imaginar-se en quina mesura ens absorviria, i ens canviaria com a persones.
Tacheles. Kunsthaus Tacheles.
Kultur (cultura), Kunst (art). Art cultural.
--
El primer dia de classe de periodisme cultural, quan vaig saber que s'havia de fer un blog i, òbviament, posar-li un nom, automàticament vaig pensar en Tacheles. I vaig creure que hi havia de tenir alguna relació.
Penso que per entendre aquelles escales plenes de missatge, i totes aquelles plantes impregnades de significat has d'anar-hi i viure-ho. Sense ser-hi present, no pots comprendre què comporta. Però el que més em va captivar va ser aquella sala enorme, amb un sofà curiós i esperpèntic al davant d'una paret plena de dibuixos força curiosos. I, al costat, un mural enorme que pronunciava "Was ist Kunst?". Arrambat a ell, just a sota, una taula amb un llibre obert i un bolígraf. Dins, un munt de firmes i explicacions.
Ens vam quedar una estona pensatius, al sofà, intentant desxifrar què voldria dir aquell mural, perquè cap dels tres tenia gaire nocions d'alemany -per no dir nul·les!-. I, no sé com, vam relacionar el llibre amb la frase. Potser la resposta estava en totes aquelles firmes. I vaig llegir-me pàgines i pàgines, a voltes totes senceres, a voltes tan sols a parts perquè, majoritàriament, tot era en alemany.
Was ist Kunst?
Què és Art?
Una pregunta força complicada. Vam escriure-hi els tres. Jo, malauradament, no recordo què vaig posar. Però la sensació amb la que ens va deixar, ens va fer estar una bona estona els tres, asseguts en aquell sofà, parlant, divagant i observant els dibuixos que teníem davant.
Art és Tacheles. L'ambient que s'hi respira no l'he trobat enlloc més.
La Víbria del Poblenou, cremant a les festes de maig passades
